¿Existeixen llengües més útils que unes altres?

La meva pàtria és el portuguès
Fernando Pessoa

La utilitat d’una eina

El llenguatge és un instint. Hom aprèn a parlar sense preguntar-se si la seva llengua és la millor o no. La llengua és la que organitza les nostres idees, el nostre model del món, la que ens fa, en definitiva, humans. La llengua, és la que ens identifica amb la resta de persones d’una comunitat. La que fa que entrem directament en sintonia. La que ens dóna el sentit de pertànyer a quelcom poc definible o, com diria Pessoa: una pàtria lingüística. Per això, quan hom surt del seu país, quan canvia de llengua, canvia, quasi podríem dir, de casa. Una nova llar lingüística. Entra a dintre d’un altre món, d’una altra manera de veure la realitat. Per això, quan estem en un país estranger i, de sobte, trobem una persona de la nostra parla i parlem amb ella, és com si de cop entréssim a la nostra pàtria lingüística i ens sentim com a casa només amb l’oralitat de la llengua. I és que la llengua té un sentiment identitari molt poderós. Està per sobre de què som com a persones individuals i ens transcendeix per convertir-nos en part d’una societat, d’una comunitat lingüística. Ens fa sentir que formem part de quelcom més gran, poderós i de vegades, aquesta dissociació del que som com a éssers humans individuals, ens aboca a fer coses que no faríem si no fos per aquesta dissociació. Tant potent és aquesta eina de comunicació i d’identificació que de vegades ens fa refusar altres pobles o comunitats perquè parlen una llengua diferent o perquè simplement tenen un accent que no reconeixem com a propi i això és motiu d’exclusió o de diferenciació social encara que sigui la mateixa llengua escrita. I és això dolent? És a dir: aquesta segregació lingüística quina raó de ser té avui en dia?

En principi caldria dir que l’ésser humà és essencialment territorial i amb això no calen observacions ètiques. És un fet que és així i per això discutir la seva ètica no té raó de ser ja que només ho seria si fos opcional ser un homo sapiens o ser una altra cosa, però com que és quelcom que portem a dins només podem reconduir-ho. Pensem que aquest territorialisme segregatiu dels nostres avantpassats primitius ha fet que els diferents grups humans hagin conquerit la resta del món i sobreviscut d’una manera més efectiva. Sense aquest territorialisme potser la nostra espècie no s’hauria escampat i, en conseqüència, tampoc hauria sobreviscut.

Aquesta segregació entre diferents grups humans portava de la mà la segregació lingüística. Com més a prop eren els grups humans entre sí, els contínuum lingüístics eren més densos i els que eren més lluny, invariablement, compartien menys similituds que a poc a poc, segurament, van anar derivant en noves llengües. Des d’aquest punt de vista, aquesta segregació pròpia de la nostra espècie ha afavorit la diversitat lingüística en tot el món.

Aquesta diversitat ha enriquit les llengües tant fonèticament i oralment com en l’àmbit escrit. Però igual que amb les adaptacions dels trets racials a diferents latituds del globus, cada llengua adapta el seu discurs lingüístic a les necessitats de cada lloc. Així, tenim llengües més riques en certs aspectes que d’altres. Els clàssics exemples dels esquimals i les seves dotzenes de paraules que fan distincions sobre el color de la neu (1); els mongols i les seves abundants paraules sobre els cavalls o sense anar més lluny, els gallecs i les seves setanta paraules per distingir els tipus de pluja segons l’estudi de la filòloga Elvira Fidalgo. Però aquí hem de fer una matisació important. D’una banda podríem pensar que llengües riques és sinònim de llengües més útils en funció de la seva capacitat per fer distincions més acurades de la realitat, però això no és ben bé així.

Igual que l’arqueologia, durant molts anys, va inferir en referència a troballes d’eines determinades que unes cultures eren més avançades en funció de l’ús d’unes eines o d’altres, amb el pas del temps i mitjançant l’arqueologia comparada, es va arribar a conclusions radicalment diferents que podríem traslladar al camp de la lingüística. Determinats grups humans feien ús d’unes eines i no altres perquè senzillament no les necessitaven. Potser el medi ambient de llavors era àrid i no necessitaven grans destrals però sí llances per caçar determinats animals. Potser coneixien més eines, però el factor determinant ulterior era la necessitat real de fer servir l’eina o no.

Amb el concepte de la llengua com a riquesa en funció de les seves paraules podem establir la mateixa reflexió: l’ésser humà fa distincions més acurades en funció de la necessitat de referir-se al món en termes més precisos si aquests són d’utilitat per al grup humà. Seguint l’exemple sobre la neu: Si en el medi que viu aquest grup no hi ha neu invariablement no existirà la paraula; si neva poc, potser tindran una o dos paraules i si la neu és el medi ambient principal al que viu el grup humà, segurament hi haurà moltíssimes més distincions.

Però aquest estudi de Franz Boas s’ha tret de context i ha estat àmpliament criticat per la manca de contrast amb altres llengües. L’estudi es va fer a principis del segle passat, una època en la qual el mètode comparat encara no s’utilitzava i a més l’occicentrisme era l’atalaia des de la qual es mesurava tot. Una cosa que es va passar per alt és que al llibre de Boas es parlava també que en realitat qualsevol paraula podria tenir el seu equivalent a qualsevol idioma, ja que les úniques distincions que hi havien eren dues arrels o morfemes lèxics: la neu que cau (qanik) i la neu que és a terra (aput), tota la resta eren derivacions.

Aquesta capacitat generativa que té el llenguatge és comuna a totes les llengües, sense distincions. Encara que algunes llengües disposin de més o menys paraules això sembla ser que no és un marcador distintiu de la utilitat. La generació lèxica està en funció de necessitats pràctiques i per això no pot ser un indicatiu quan el medi; sigui natural (no creat per l’ésser humà) o artificial (creat per l’ésser humà) pot ser el condicionant que fa que es busquin distincions més acurades o no.

Qüestió d’ideologia

En aquesta deriva expansionista de la nostra espècie, cada grup ètnic va anar conformant diferents civilitzacions, les quals van anar transformant-se en ciutats, imperis, regnes i finalment, estats. En termes generals, cada grup ètnic amb la seva llengua va acabar conformant una identitat que es va traduir en un regne, imperi o estat. La llengua i la seva cultura acostumava a ser el paràmetre aglutinant de cada una d’aquestes identitats “nacionals”. Però les llengües no sempre se circumscriuen a aquesta unitat i, fruit de la mateixa necessitat expansionista de la nostra espècie, de vegades un grup humà imposa la seva llengua i per extensió, la seva cultura a una altra. També per factors de proximitat geogràfica, les llengües conviuen i s’influeixen mútuament.

Al llarg de la història tenim abundants exemples de civilitzacions o estats moderns que en un moment determinat, en una situació determinada de poder, ha mirat amb recel i menyspreu altres civilitzacions, estiguin igualment desenvolupades o no. Assiris, perses, egipcis, hebreus… o l’imperi romà del qual formem part culturalment, es mostren com a exemples d’aquest etnocentrisme tan innat com el nostre instint lingüístic. Moltes d’aquestes civilitzacions han vist a la resta de pobles com a éssers inferiors i per extensió la seva cultura i la seva parla. Per tant no ens és gens aliè aquest menyspreu ideològic a altres formes de viure i per extensió d’expressió lingüística.

Amb paraules del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera:

“A una única espècie humana (Homo Sapiens Sapiens) li correspon una única espècie lingüística, que hem d’anomenar llengua humana. D’això es dedueix que la valoració jerarquitzant de les llengües humanes no pot establir-se en criteris lingüístics i que la discriminació lingüística no pot justificar-se gramaticalment (…) Les desigualtats entre les llengües provenen de factors no lingüístics: es tracta de circumstàncies històriques, polítiques, culturals, demogràfiques o socials. Davant aquestes desigualtats s’ha de proclamar i defensar els drets lingüístics universals, anàlegs als drets humans universals” (3)

Per tant, resulta totalment irrefutable que sota criteris exclusivament lingüístics no hi ha cap llengua millor que una altra. Només hi ha la llengua humana, igual que només hi ha una espècie humana. Tampoc hem d’oblidar que una comunitat amb una vida simbòlica més rica tindrà necessàriament una major necessitat de generar noves paraules, però, com diem, en tot cas, això és irrellevant.

Llengües pobres i llengües riques

El que sí sembla clar, és que històricament s’ha associat diverses llengües amb conceptes lligats als valors de diferents països o civilitzacions. Així, a dia d’avui, l’anglès és l’idioma dels diners; de la tecnologia; de la informàtica, perquè els països de parla anglesa són una potència en aquest sentit. Per això, moltes empreses de països de parla no anglesa el fan servir també per igualar-shi, tant en la marca com per fer-lo servir com a llengua de negocis. De la mateixa manera que el francès s’ha fet servir a la indústria dels perfums o de la moda i també l’italià. Ben aviat passarà el mateix amb el xinès o el portuguès de Brasil en la mesura que aquestes potències siguin més poderoses dintre de l’economia mundial. Com que vivim en una època que el capitalisme és qui marca el pas dels interessos globals i aquest busca els menors impediments a l’hora de comercialitzar arreu del món, no resulta estrany que aquest sistema imposi “la seva llengua” i refusi la resta en la mesura que resulten “inútils” per a fer diners. Tampoc hem d’oblidar que una llengua és una important font de diners per a un país i una ambaixadora de la cultura i de la política.
En la societat en què vivim actualment, on moltes persones decideixen què fer en funció del que els doni diners és fàcil pensar que una llengua que no ens permet guanys materials no té utilitat.

El problema veritable de les llengües són els interessos polítics o ideològics que hi ha darrere d’aquestes apreciacions, però no seria millor que cadascú utilitzés la seva i una altra de neutral per a tots? Quina escollir llavors?

Llengües naturals i llengües artificials

Fins ara hem analitzat que les llengües són útils “per se” i que l’aspecte lèxic, si una llengua és més o menys abundant quant al nombre de paraules, sembla ser que no té gaire correlació amb la seva utilitat. Imaginem que totes les llengües del món agafessin préstecs lingüístics d’altres llengües per tal “d’enriquir” el seu lèxic. De què li serviria a una persona de la sabana tenir tantes distincions de la paraula “neu”? Segurament ni tan sols necessitaria la paraula en si. Això no seria gaire pràctic. Les llengües són útils en la mesura que són altament generatives si cal. Però hi ha una apreciació al respecte. Fins ara hem parlat de llengües naturals, però existeixen llengües artificials? La resposta és sí.

Hi ha moltes llengües artificials o creades, però la més popular és l’esperanto, la qual va ser creada per l’oftalmòleg L. Zamenhof el 1887. Actualment és la llengua artificial més parlada al món. Al ser una llengua dissenyada és molt més perfecta que una llengua natural donat que no té excepcions lingüístiques. A més, és una llengua aglutinant, que amb unes senzilles regles només aprenent una paraula hom pot derivar-la en quaranta noves paraules o més.

La idea central de l’esperanto és que cada poble faci servir la seva llengua i una neutral per a tots. Com ens podem imaginar, això no interessa gaire als estats. Però seria l’esperanto una llengua més útil que la resta? És més perfecta, més fàcil d’aprendre i gratuïta. Una altra vegada hem de dir que no. L’esperanto és una llengua útil com qualsevol altra. Com hem dit, els judicis de valor sobre les llengües obeeixen a apreciacions polítiques o ideològiques, però no gramàtiques. El que sí podríem dir, és que l’esperanto (o qualsevol llengua dissenyada) seria una llengua adequada per a una comunicació neutral, fàcil i gratuïta entre els pobles.

La riquesa de la diversitat

Finalment podríem respondre rotundament que no hi ha cap llengua més útil que una altra. Totes són útils. Les llengües representen la biodiversitat lingüística del planeta. Ens parlen de la nostra manera de concebre el món físic o simbòlic. Segons el lingüista Jesús Tusón, si a cada estat només es parlés una llengua, sobrarien 5800 de les més de 6000 llengües que hi han al món, el qual suposaria perdre el 96’6% de la biodiversitat lingüística del planeta (4).

I sí, segurament l’anglès seria la llengua més adequada si anem a Anglaterra per tal de no només comunicar-nos, sinó entrar a dintre de la manera de veure el món d’un anglès, però també el warrungu seria la més adequada per parlar amb l’aborigen “australià” Alf Palmer, l’últim parlant d’aquesta llengua que va morir el 1981 i amb ell la seva llengua.

(1) Boas, Franz. Introduction. F. Boas (ed.), HANDBOOK OF AMERICAN INDIAN LANGUAGES (1911) Smithsonian Institution, Bureau of American Ethnology Bulletin, no. 40, Washington, D. C.
(2) Nava López, Enrique Fernando. PALABRAS P’URHÉPECHA PARA OLA (1995) Instituto de Investigaciones Antropológicas-UNAM.
(3) Moreno Cabrera, Juan Carlos. LA DIGNIDAD E IGUALDAD DE LAS LENGUAS. Crítica de la discriminación lingüística. (2000) Alianza Editorial.
(4) Tusón, Jesús. QUINZE LLIÇONS SOBRE EL LLENGUATGE (I ALGUNES SORTIDES DE TO) (2011) Ara Llibres.

Anuncios

2 Comments

  1. Ai Nortimer, com m’agrada el teu blog! Molt bon exercici aquesta gimnàstica teva: Moltes felicitats! A mode d’observació, veig que t’agrada pintar amb alguns tons essencialistes que tot sovint piquen a la porta del gusanillo dels meus relativismes i construccionismes. I aquesta no n’és una excepció :-). Un exemple: “En principi caldria dir que l’ésser humà és essencialment territorial i amb això no calen observacions ètiques. És un fet que és així i per això discutir la seva ètica no té raó de ser ja que només ho seria si fos opcional ser un homo sapiens o ser una altra cosa, però com que és quelcom que portem a dins només podem reconduir-ho.”. La mosca em trepa fins al nas quan aquest tipus de conceptes (‘fets’, ‘essències’, ‘naturaleses’) es situen en el llenguatge i els discursos -de manera gairebé automàtica- en una posició d’externalitat; cossificats i independents a l’ètica, la política i el coneixement que puguem tenir de la realitat i dels fenòmens. M’agrada donar la volta i pensar en aquests termes (re)produits des de certs realismes com a jocs del llenguatge, la cultura, les cosmovisions, els discursos científics, en un intent de deixar a fora d’allò discutible qüestions que poden estar en el centre mateix de relacions de poder i autoritat. Sí, tal i com fa un temps ho feia la religió a Occident.

    1. Amic de la pluja 😉 quan dic que no calen observacions és en relació a que només dintre del mateix estudi antropològic de la nostra naturalesa podriem ser capaços de refutar aquesta afirmació. Aleshores, si això és cert, l’únic que podem fer es reconduir aquestes pulsions en quelcom més útil amb la actual conjuntura. El problema és que el nostre cervell ha canviat molt poc als últims milenis però la nostra societat i el coneixement moltíssim. Fins que no ens redissenyem genèticament parlant no podrem controlar biològicament el que som, només reconduir-ho. Sempre he defensat que primer hem de saber què som i després podrem triar què volem. Gràcies pel comentari! 😉

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s